UN ART DE VIVÈNCIES I DE SUPERVIVÈNCIES

Fins fa molt poc, semblava que les dones artistes no haguessin existit mai. Els llibres no les esmentaven. Els museus no les exposaven. Les galeries no les oferien als col·leccionistes. Aquest llarg silenci del qual venen, imposat per l’heteropatriarcat vigent però en clara decadència, s’ha començat a trencar recentment gràcies a una ciutadania més crítica que vol conèixer i vol reconèixer el paper de la dona en l’art. Perquè sí: les dones artistes han existit sempre.

El seu procés d’inclusió en l’imaginari cultural col·lectiu encara és a les beceroles, però ja no s’aturarà. I obligatòriament ha d’anar acompanyat d’una reivindicació de la seva aportació al món de l’art. Les seves veus han amplificat l’art. Li han donat una dimensió de pensament més ampli i universal. L’han enriquit amb un nou vocabulari i amb nous temes, molts dels quals sorgits de la vida mateixa. L’art de les dones parla molt de la vida. Mai ha pretès competir amb l’art dels homes. L’art dels homes també s’ha beneficiat de l’art de les dones. Ells també han de celebrar l’entrada de les dones en el món de l’art perquè, en definitiva, han contribuït a democratitzar-lo.

De l’oblit a la revolta! Deesses invisibles és un exercici de prospecció física, emocional i espiritual de tres estrats de la història de les dones que s’han vinculat a la creació. Una sedimentació de sabers interconnectats i interdependents que desafia els discursos oficials dictats pel domini masculí: que les dones artistes han estat episodis aïllats i residuals. Aquest projecte expositiu s’ha d’entendre com una suggestiva caixa de ressonància de presències que abracen l’antiguitat i la contemporaneïtat. Entre aquests dos mons, l’ahir llunyà i l’avui més present, cinc dones del segle XX ens obren les finestres dels seus universos creatius tan personals i tan lliures malgrat els obstacles que es van trobar per forjar-los.

Mercé Gallén, Elena Jaumandreu, Maria Lluïsa Malibran, Magdalena Mañosa i María Josefa González Montalbán componen un mosaic de vivències i de supervivències humanes i complexes a recer de les seves necessitats i pulsions per expressar-se amb la pintura, l’escultura, l’escriptura, el cinema i el cos, en alguns casos clandestinament, en d’altres a l’ombra d’algú (home, és clar).

​

Les artistes contemporànies es relliguen amb aquests substrats de creació menystinguda. Txan Grau, Francesca Llopis, Fiona Morrison, Ivonne Navarro i Marga Ximenez s’han apropiat del seu llegat de sentits latents i l’han revitalitzat amb la seva pròpia pràctica. Elles són les nostres còmplices en aquesta aventura de rescat de la memòria que té l’ambició de corregir-ne els oblits. La seva actitud combativa beu de l’activisme feminista dels darrers temps, catalitzador d’una creativitat diversa i plural, sensible no només amb la problemàtica de les dones sinó de les minories sexuals i de totes les víctimes d’un sistema deshumanitzat per la cobdícia del capital.

I en la capa més distant en el temps d’aquestes causes hi ha les deesses del món antic. Els déus es van preocupar de ser més preponderants. I elles van ser llavor d’aquesta genealogia femenina i, sí, també feminista. Hècate sabia que no hi ha una visió única del món i el seu lloc natural eren les cruïlles. Les coreutes se solidaritzaven amb les actrius de les tragèdies i els guardaven els secrets. Clio era el filtre del que passava i del que no a la història. Demèter tenia cura de la Terra com si fos el seu propi cos, un cos travessat de ferides. I Metis exemplifica com cap altra que el masclisme és una combinació fatal entre poder, control i ignorància: Zeus la va convertir en una gota d’aigua per poder-se-la empassar i així integrar dins seu les seves virtuts, d’entre les quals la saviesa.

​

MARIA PALAU