SALA SMITH 

Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886 – White Plains, Nova York, 1972) és un dels artistes catalans més peculiars de finals del modernisme, l’inici del noucentisme i la consolidació de l’art déco. Al llarg de la seva producció, Smith va destacar en els camps de l’escultura, el dibuix, el gravat i la il·lustració. Va ser el primer artista plàstic inclòs per Eugeni d’Ors a la seva peculiar galeria de noucentistes. Smith es va caracteritzar per uns dibuixos irònics i elegants, plens de sarcasme i, sovint, amb una forta càrrega eròtica i una gran ambigüitat. Va formar part de la colònia d’estiuejants de Cerdanyola a les primeres dècades del segle XX, i estava molt proper a Enric Granados, mossèn Ramon Garriga, la família Togores i els germans Roviralta. Després de diverses estades a París, Londres, Madrid i Sevilla, el 1919 es va instal·lar definitivament a Nova York, on, després de concentrar-se en els gravats i els ex-libris, i de dos frustrades experiències en el camp de l’escultura religiosa, va abandonar la vida artística per a dedicar-se a l’estudi de la cura del càncer a títol individual i mitjançant tècniques naturistes sui generis. Davant les seves continues excentricitats i desequilibris, i denuncies del veïnat, la Família Smith es va veure obligada a tancar-lo en un hospital psiquiàtric, on moriria el 1972.

 

Enrique García-Herráiz, hereu moral de l’artista, va fer una important donació al Museu d’Art de Cerdanyola, en memòria de Paco Smith, germà de l’escultor. La generosa donació consta d’un fons de més de 200 dibuixos, i una extensa sèrie de gravats, ex-libris i petits impresos, així com manuscrits, correspondència, llibres, catàlegs, fotografies, pel·lícules i documentació diversa. Destaquen els refinats dibuixos a tinta de l’etapa barcelonina d’Smith que il·lustraven revistes i publicacions de l’època, i, també, les imatges amb tocs de color i de línies més expressives inspirades en la vida nocturna de París. Cal fer esment dels excepcionals retrats dels germans d’Ismael o de personalitats com Francesc Cambó, Enric Granados o José Pinazo. Junt amb la donació García Herráiz, el MAC també ha rebut la de la Galeria Artur Ramon, consistent en tres escultures originals en guix que corresponen a la millor època de l’artista. Tot plegat, i junt amb el dipòsit de Marie Christine Vila, filla del pintor Joan Vilacasas, el MAC s’ha convertit en un punt de referència essencial per a l’estudi d’Ismael Smith.