Més d’un segle separa les trajectòries d’Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886 - Nova York, 1972) i Sebas Martín (Barcelona, 1961). El mateix escenari, Barcelona, i en tots dos casos una producció creativa lliure, en la qual l’erotisme té un paper fonamental i en què es fa impossible separar l’obra del personatge. Un contenidor relativament petit, un somriure intel·ligent i provocador i uns orígens jueus no són, doncs, els únics paral·lelismes que podem trobar entre els dos artistes.
La il·lustració narrativa és probablement un dels gèneres artístics més vinculats a la modernitat, a l’esperit crític, i un camp adobat per a la llibertat d’expressió, la sàtira mordaç, l’erotisme i tants altres aspectes de la vida, que, tanmateix, calia passar prèviament pel sedàs perquè pogués treure el cap tímidament en l’anomenat «art oficial». El «petit i estimadet escultor noucentista», tal com l’anomenà Eugeni d’Ors, va publicar les seves il·lustracions expressives i elegants, ambigües i crítiques a Papitu, Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o Foyer, entre d’altres. Sebas Martín ho ha fet a El Observador, Nois, Zero, Shangay, GB Magazine, Destinos o Toyland, i a través de les editorials La Cúpula, Egales i Cal·lígraf ha posat al mercat més d’una desena de novel·les gràfiques.
Ismael Smith i Marí va ser un dels artistes més prometedors del darrer modernisme, i un esperit rebel. Però va ser precisament això el que va fer que l’etiquetessin ràpidament al marge de l’ordre establert. Tot i la relativa llibertat que hi havia a la Barcelona prèvia a la Dictadura, Smith ja va ser objecte de la mofa i l’escarni de la societat del seu temps: la seva obra era indissoluble del personatge lliure i divergent, de la seva orientació sexual. I si la Barcelona i el París de l’època van ser el camp de proves, Nova York va ser l’alliberament, i és en aquesta etapa que apareixen els nus masculins amb el sexe erecte, sense miraments. Unes obres que devien servir d’excusa perfecta per al seu internament al sanatori psiquiàtric de White Plains.
I és precisament en el context del còmic on, amb referents com Nazario, i a partir dels anys 90, l’homoerotisme s’obre camí. Paral·lelament, la ciutat de Barcelona s’ha consolidat com a referent internacional de la llibertat de gènere i identitats sexuals. La mateixa ciutat que va veure créixer i fugir Smith, serveix d’inspiració a Sebas Martín en les seves novel·les gràfiques, amb trames que s’endinsen en els tòpics de l’ambient, amb homes musculats i ossos voluminosos, amb tota mena de detalls, però en què les misèries i la quotidianitat van aflorant per mostrar-nos l’absoluta normalitat que amaga el mite gai. I és en aquest context de reivindicació i lluita, que Sebas Martín ret un homenatge a un dels primers referents de la cultura queer catalana, que, des del seu dandisme, es va avançar dècades a l’homoerotisme de l’underground, que es transvestia i, en la seva sofisticació i excés, prefigurava el moviment drag.
Sebas Martín retorna al llapis i la tinta sobre paper amb un dibuix precís que vol emmirallar-se en les obres d’Ismael Smith. Tota una vida sintetitzada en un còmic que vol parlar d’una època prometedora i d’unes persones que van veure la seva vida estroncada per les onades reaccionàries del segle xx. Tant de bo que aquest còmic sigui només el primer d’un procés de recuperació de tantes persones que van obrir armaris i portes, en molts casos pagant molt car l’exercici de la llibertat.
Txema Romero